
Verdaguer
Dimonis/ Demonios
Selección y nota de Enric Casasses
Versión de Orlando Guillén
JACINT VERDAGUER “ESTRANYAT DE L’ESPECTACLE”
JACINT VERDAGUER “EXTRAÑADO DEL ESPECTÁCULO” •
Tot just ara el 2002, al cap de cent anys de la mort del poeta, han sortit a la llum per primer cop els famosos quaderns d’exorcismes de Verdaguer. No entenem com una obra ni que sigui incompleta d’un clàssic de la llengua i de l’esperit com és Verdaguer hagi pogut dormir tant de temps a l’ombra. Devia fer por a l’església, o a certes persones concretes. Els quaderns es conserven a la Biblioteca de Catalunya i a l’Episcopal de Vic, i a la coberta d’un d’ells algú va escriure, en diagonal, amb llapis de cera, OJO! Ara surten finalment de la mà de l’editorial Barcino i com a volum segon dels Quaderns de revelacions, exorcismes i visions. El primer volum va sortir fa anys i no té tant d’interès. Aquest segon, sí. Es tracta dels apunts que Verdaguer prenia a l’arribar a casa després de participar en les sessions d’exorcismes o d’oració, com en diu ell, i que potser, no obstant llur caràcter de pur esbós fet a correcuita, al final seran una de les obres més importants i llegides de mossèn Cinto i de la història de l’espiritualitat europea. Els dimonis, acorralats a base d’oracions, xerren, canten, diuen tot el que saben del món de l’esperit, que és el seu. Els diables potser són dolents però són àngels (caiguts), és a dir, esperits purs que saben tot el que es fa i es desfà al món de l’esperit i en conseqüència al nostre món de cada dia: saben que Jesús acabarà triomfant i que Verdaguer és un sant. Un dels dimonis canta: “Ai Verdagué, jamai t’oblidaré”. Un dels malignes confessa que estarien disposats a anar mil anys de genolls sobre espines si poguessin ser perdonats. La primera frase de la primera llibreta, i que podria servir de títol puix que l’obra no té títol, és “Estranyat de l’espectacle”. Sigui quin sigui el seu títol, nosaltres en diem Dimonis.
Espiritualment l’obra és un abisme com n’hi ha pocs i té moments, cal dir-ho, divertidíssims. La seva factura i la seva llengua demostren que Foix va tenir raó d’escriure el 1918 que en la prosa de Verdaguer hi ha “un fons joiosament dadà”. Efectivament, alguns paràgrafs tenen el to i la textura de la paraula com a tal, que dirien els futuristes russos Krutxònikh i Khlébnikov: cantarelles, onomatopeies, paraules deformades, rimes rodolíniques (“Sant Josep és un esquilat de clatell,/ que els que no vulguen llana invoquen a ell”, o aquell dimoni que diu: “O tu em diràs atràs Satanàs,/ o jo et diré atràs Verdaguer”), i altres. L’estil de Verdaguer és “lliure i natural, però gens primitiu ni càndid”, deia Foix.
Els diàlegs de Verdaguer amb el maligne, amb el mal, són un llibre de l’amic i de l’amat però amb el diable.
Aquesta petita selecció de dites dels dimonis de Verdaguer podria ser molt més llarga, perquè a cada pàgina hi ha diversitat de perles, poemes finíssims, o brutals, la mestria espiritual de Verdaguer en el seu aspecte més privat, més secret, més íntim i per tant més deixat anar, més atrevit i m’atreviria a dir més bèstia. Aquí encara no va pròpiament en defensa pròpia, aquí treballa en defensa del bé, de la realitat (la creació). A voltes hom diria que s’està armant espiritualment per a la guerra que li ve. Havent intimat amb els dimonis, què t’han de venir a explicar el bisbe ni el marquès!
La tria que jo havia fet per a l’actuació a la plaça del Rei amb Neus Dalmau, el 2003, per a clausurar l’any Verdaguer i començar el segle Verdaguer, ha estat traduïda ara al castellà per Orlando Guillén, de qui està a punt d’aparèixer la magna panorámica Doce poetas catalanes del siglo XX. El poeta i traductor mexicà em comenta que si aquests dimonis haguessin aparegut, no ja en el seu moment, només que haguessin sortit fa 40 anys, en la famosa dècada dels seixanta, la marca hauria estat fortíssima en tots els que escrivíem o començàvem a escriure aleshores. A mi em semblen un esdeveniment cultural de primera magnitud. De moment no en diu gaire res quasi ningú, però ja va esclatant, ja va esclatant, la bomba. Senyors, al final s’ha desamagat el llibre que ens tenien amagat del gran nostre clàssic, de Verdaguer! I si el tenien amagat és per una simple raó: pel que diu. En els nostres dies en què els caps de la joventut són matxacats amb tantes menes de demagògia, els aniran bé unes poques paraules de veritat, immunes al pas del temps, per la cara.
Verdaguer va convocar i convoca la unanimitat del poble i dels artistes al voltant de la seva obra, veritable Renaixença de l’ànima de la poesia. Per dir-ho amb el mot de Blake, toca els cels com si fossin un instrument. Que és una arpa, i entre les seves cordes veu la musa, d’una bellesa inexpressable en paraules, i l’expressa en paraules. Aquesta musa és la terra, la natura, l’univers, sa mare, la bellesa, la Roseta del mas d’Eures, la bondat, el seu poble petit, la veritat… i ell és tan humil com correspon al poeta més ambiciós que ha donat l’espècie: “¿Per què, per què, enganyosa poesia,/ m’ensenyes de fer mons?/ Per què escriure més versos en l’arena?/ Platja del mar dels cels,/ ¿quan serà que en ta pàgina serena/ los escriuré amb estels?”
Ara al cap de cent anys veiem que efectivament també havia fet el misteriós viatge interior (interior?) de la lucidesa impublicable del qual avui oferim quatre retalls.
(En els Apunts de la casa d’oració tot el que va entre cometes i sense altra indicació són coses que diu el maligne 1 (Satanàs) o el maligne 2 o qualsevol altre dimoni; quan Verdaguer escriu “diu” o “deia”, sense res més, el subjecte és el diable. Aquests dimonis s’expressaven per boca de dones suposadament posseïdes, com la Marta Xica, la Maria 1 i la Maria 2, i altres. Un parell o tres de capellans, entre els quals Verdaguer, els forcen a parlar amb les oracions que els resen. D’aquestes, la primera és el Veni creator, cançó de bella partitura i que justament comença així: Veniu, esperit creador. El qual esperit, com es pot veure, certament acudia a la crida)
•
Apenas ahora en 2002, cien años después de la muerte del poeta, han salido a la luz por primera vez los famosos cuadernos de exorcismos de Verdaguer. No nos cabe en la cabeza que una obra, aunque sea incompleta, de un clásico de la lengua y del espíritu tal cual Verdaguer, haya podido dormir tanto tiempo a la sombra. Debía dar miedo a la iglesia o a ciertas personas concretas. Los cuadernos se conservan en la Biblioteca de Cataluña y en la Episcopal de Vic; en la cubierta de uno de ellos alguien escribió en diagonal, con lápiz de cera, OJO! Ahora salen finalmente de la mano de la editorial Barcino, como volumen segundo de los Quaderns de revelacions, exorcismes i visions. El primer volumen apareció hace años, y no tiene tanto interés. Este segundo, sí. Se trata de los apuntes que Verdaguer tomaba al llegar a casa después de participar en las sesiones de exorcismo o de oración, como las llama él, y que, quizá, pese a su carácter de puro esbozo apresuradamente recogido, a la postre serán una de las obras más importantes y leídas del padre Cinto y de la historia de la espiritualidad europea. Los demonios, acorralados a base de oraciones, cantan, cuentan, desembuchan todo cuanto saben del mundo del espíritu, que es el suyo. Los diablos son o pueden ser malos, pero son ángeles (caídos): es decir: espíritus puros que saben todo lo que se hace y se deshace en el mundo del espíritu, y en consecuencia en el mundo nuestro de cada día: saben que Jesús acabará triunfando y que Verdaguer es un santo. Uno de los demonios canta: “Ay, Verdagué,/ jamás te olvidaré”. Uno entre los malignos confiesa que estarían dispuestos a andar mil años de rodillas sobre espinas si pudiesen ser perdonados. La primera frase de la primera libreta, y que podría servir de título, porque la obra no tiene título, es “Estrañat de l’espectacle”. Sea el que sea su título, nosotros la llamamos Dimonis.
Espiritualmente esta obra es un abismo como hay pocos y tiene momentos, es necesario decirlo, divertidísimos. Su factura y su lengua demuestran que Foix tuvo razón al escribir en 1918 que en la prosa de Verdaguer es manifiesto “un fondo jubilosamente dadá”. Efectivamente algunos parágrafos ostentan el tono y la textura de la palabra en cuanto tal, como dirían los futuristas Krutchónij y Klébnikof: sonsonetes, onomatopeyas, palabras deformadas, rimas pareadas (“San José es un listillo trasquilado del pescuezo,/ quienes no quieran lana lo invoquen por eso”, o aquel demonio que conmina: “O tú me dirás atrás Satanás,/ o yo te diré atrás Verdagué”), y etcétera. El estilo de Verdaguer es “libre y natural, pero nada primitivo ni cándido”, decía Foix.
Los diálogos de Verdaguer con el maligno, con el mal, son un libro del amigo y del amado, pero con el diablo.
Esta pequeña selección de dichos de los demonios de Verdaguer podría ser mucho más larga, porque en cada página hay diversidad de perlas, poemas finísimos, o brutales; la maestría espiritual de Verdaguer en su aspecto más privado, más secreto, más íntimo y por tanto más a su aire, más atrevido, y me atrevería a decir más bestia. Aquí no anda todavía propiamente en defensa propia. Aquí trabaja en defensa del bien, de la realidad (la creación). A veces se diría que se está armando espiritualmente para la guerra que le espera. Habiendo intimado con los demonios, ¡qué van a venir a contarte el obispo y el marqués!
La selección que había yo acometido para la actuación en la plaza del Rey con Neus Dalmau, en 2003, para clausurar el año Verdaguer y comenzar el siglo Verdaguer, ha sido traducida ahora al castellano por Orlando Guillén, de quien está a punto de aparecer su magna panorámica “Doce poetas catalanes del siglo XX”. El poeta y traductor mexicano me comenta que si estos demonios hubiesen aparecido, no digamos en su momento, nomás que hubiesen salido hace cuarenta años, en la famosa década de los sesenta, la marca hubiera sido poderosísima en todos quienes escribíamos o comenzábamos a escribir entonces. A mí me parecen un acontecimiento cultural de primera magnitud. De momento casi nadie ha dicho casi nada. Pero ya va estallando, ya va estallando, la bomba. Señores: ¡finalmente ha sido desescondido el libro que nos tenían escondido de nuestro gran clásico, de Verdaguer! [*] Y si lo tenían escondido es por una simple razón: por lo que dice. En los días de hoy, cuando las cabezas de la juventud se ven machacadas por tantos tipos de demagogia, ya les vendrán bien unas pocas palabras de verdad, inmunes por la cara al paso del tiempo.
Verdaguer convocó y convoca la unanimidad del pueblo y de los artistas alrededor de su obra, verdadera Renacencia del alma de la poesía. Para decirlo con palabra de Blake, toca los cielos como si fuesen un instrumento. Y ese es un arpa, y entre sus cuerdas ve la musa, de una belleza inexpresable en palabras, y la expresa en palabras. Esta musa es la tierra, la naturaleza, el universo, su madre, la belleza, la Roseta de la quinta d’Eures, la bondad, su pequeño pueblo, la verdad… y él es tan humilde como corresponde al poeta más ambicioso que haya dado la especie: “¿Por qué, por qué, engañosa poesía,/ me enseñas a erigir mundos?/ ¿Por qué escribir más versos en la arena?/ Playa del mar de los cielos,/ ¿cuándo será que en tu página serena/ los escribiré con estrellas?”
Ahora, cien años después, vemos cómo efectivamente Verdaguer también había emprendido el misterioso viaje interior (¿interior?) de la lucidez impublicable de la cual hoy ofrecemos unos cuatro recortes.
[En los Apunts de la casa d’oració todo lo que va entre comillas y sin otra indicación son cosas que dice el maligno 1 (Satanás) o el maligno 2 o cualquier otro demonio; cuando Verdaguer escribe ‘dice’ o ‘decía’, sin más el sujeto es el diablo. Estos demonios se expresaban por boca de mujeres supuestamente poseídas, como Marta Xica, María 1, María 2 y otras. Dos o tres capellanes, Verdaguer entre los cuales, los obligan a hablar con las oraciones que les rezan. De estas, la primera es el Veni creator, canción de hermosa partitura que precisamente comienza así: Ven, espíritu creador. Espíritu susodicho que, como puede verse, ciertamente acudía a la llamada]
Enric Casasses
2004
•
Dimonis/Demonios
“Si veiéssiu los mils magos que hi ha a Barcelona! A Sants solament n’hi ha 900”.
“¡Si vierais los miles de brujos que hay en Barcelona! Sólo en Sants hay 900”.
159: Que em curaria de tot, que recobraria la memòria i enteniment que se m’anava xuclant lo M[aligne], com ho havia pronosticat dient: “Li xuclarem la salut, la memòria, l’enteniment i tot lo que té menos l’ànima”.
159: Que me curaría de todo; que recobraría la memoria y entendimiento que me los estaba chupando el M[aligno], que ya lo había pronosticado diciendo: “Le chuparemos la salud, la memoria, el entendimiento y todo lo que tiene menos el alma”.
165: Abans, amb tos versos donaves agrado a molts oídos, de grans i xics i savis i ignorants; agradaves a molts cors. Ara has d’agradar a sols un cor: al Cor de Jesús. La Verge accepta els versos que li has dedicat, mes ara vol altra cosa.
165: Antes, con tus versos dabas contento a muchos oídos, de grandes y chicos y sabios e ignorantes. Agradabas a muchos corazones. Ahora has de agradar sólo a un corazón: el Corazón de Jesús. La Virgen acepta los versos que le has dedicado, pero ahora quiere otra cosa.
172: “Lo món en general i tos coneguts estan tan fora de camí que si vegessen lo que escrius dirien que és lo més mal fet de tos llibres, i això que el dicta Jesucrist. Tot hi és senzill, com que és obra del Senzill dels senzills. Qui ho reprova, serà reprovat”.
172: “El mundo en general y tus conocidos andan tan desencaminados que si viesen lo que escribes dirían que es el más mal escrito de tus libros, y eso que lo dicta Jesucristo. Todo en él es sencillo, como que es obra del Sencillo de los sencillos. Quien lo reprueba, reprobado será”.
205: “Jesucrist te diu: ‘Ets l’únic que has respost a la primera veu; no sies sord a la segona. No sies repropi’ ”.
205: “Jesucristo te dice: ‘Eres el único que ha respondido al primer reclamo. No seas sordo al segundo. No seas rejego’ ”.
206: “Nosaltres te farem la guerra: fins les arenes del mar farem caminar per perdre la causa, i el dia que tingues lo peu pla, la sorra mateixa vindrà contra tos ulls per enterbolir-te”.
206: “Nosotros te haremos la guerra: hasta las arenas del mar echaremos a andar para perder tu causa, y, el día que asientes el pie plano, la arena misma vendrá contra tus ojos para enturbiarte”.
211: “La meitat de les mestresses de les cases dolentes són magues. Quina alegria pel sacerdot lo convertir una d’aqueixes pecadores o, si no, destorbar ses influències! Però el capellà no es cuida d’aquestes coses”.
211: “La mitad de las regentas de las casas non sanctas son brujas. ¡Qué alegría para el sacerdote convertir a una de estas pecadoras, o, si no, estorbar sus influencias! Pero no es el capellán quien se ocupa de estas cosas”.
214: “Mentre estaves molt flac, Jesucrist te posava barreres petites; ara que ets més fort, te’n posarà de més grosses”.
214: “Cuando estabas muy flaco, Jesucristo te ponía barreras pequeñas; ahora que eres más robusto, te las pondrá más grandes”.
216: “Sentireu dir cada punt: ‘Ara no n’hi ha de miracles com en temps dels llanuts’. Si l’home no veu miracles —és Déu qui us ho diu i no só jo—, si l’home no veu miracles és que ja està cego; és que a la terra ja no hi ha més que iniquitat, ràbia, furor i pecat”.
216: “Puntualmente oireis decir: ‘Ya no hay milagros hoy como en los tiempos de los simples’. Si el hombre no ve milagros –es Dios y no soy yo quien os lo dice–, si el hombre no ve milagros es que ya está ciego; es que en la tierra ya no hay más que iniquidad, rabia, furor y pecado” .
221: “La Candelera t’ha dat la candela ben llarga, a tu, ja pots estar content. I encesa, que te l’ha donada!” “A tu sí que et va florir lo lliri; a tu sí que et va sortir lo sol al mig del dia”.
221: “La Candelaria te ha dado la vela muy larga; a ti, ya puedes estar contento. ¡Y hasta te la dio encendida!” “A ti sí que te floreó tu lirio; a ti sí que te salió el sol a la mitad del día”.
223: “No vol gaire habilitat lo batallar quan les bales van per l’aire. La gràcia està en batallar quan les bales te toquen”.
223: “No requiere mucha destreza batallar cuando las balas pasan por arriba. La gracia está en batallar cuando las balas te rozan”.
229: “Senyor, jo vaig a la guerra però em falta la sella, l’arma i el vestuari; donau-m’ho, si us plau. No pareu de dar-me lo vestit, des de les calcilles o calçons fins a la barretina. D’arma no en tinc, me l’he deixada robar; donau-me’n, Senyor, i feu que el meu germà també agafe l’arma contra qui ens ho roba tot”.
229: “Señor, voy a la guerra, pero me falta la silla de montar, el arma y el uniforme; dámelos, por favor. No os abstengais de darme el vestido, desde las calcetas o calzones hasta la barretina. Arma no tengo; me la he dejado robar; dame una, Señor, y haz que mi hermano también tome su arma contra quien todo nos lo roba”.
230: “Heu vist mai ningú al catafal del suplici? Mirau si té ganes de riure. Doncs l’home està al catafal i riu. Vosaltres, que ho sabeu, plorau”.
230: ¿Habeis visto alguna vez a alguien en la tabla del cadalso? Ya me direis si tiene ganas de reír. Pues el hombre está en la tabla del cadalso y ríe. Vosotros que lo sabeis, llorad”.
233: “Creu i practica, i agrega’t a l’Amic, i llança’t al mig del carrer”.
233: “Cree y practica, y únete al Amigo, y lánzate a media calle”.
237: Deia fa pocs dies: “En altre temps, sempre movíem guerres; avui som amics de la pau: nos va millor encara”.
Havent-li jo dit: “Anau a l’infern”, respon: “Ja no n’hi ha de dimonis a l’infern; tots som a la terra. L’infern està per llogar: sempre hi enviem estadants”.
237: Hace unos días decía: “En otros tiempos siempre promovíamos guerras; hoy somos amigos de la paz: nos va mejor todavía”.
Habiéndole yo contestado: “Idos al infierno”, repuso: “Ya no hay demonios en el infierno. Todos estamos en la tierra. El infierno está en alquiler: siempre le estamos enviando inquilinos”.
238: Me diuen que aquest matí cantava:
“Ai Verdagué,
jamai t’oblidaré”.
238: Me cuentan que esta mañana él cantaba:
“Ay Verdagué,
jamás te olvidaré”.
239: “La Sagrada Família serà el verdader bastó que us donarà auxili, protecció, consol i pinso. Tot això serà la pala per treure el pa del forn. La causa està molt inflamada”…
239: “La Sagrada Familia será el verdadero bastón que os dará auxilio, protección, consuelo y pienso. Todo eso será la pala para sacar el pan del horno. La causa está que arde”…
241: “Vosaltres dieu: “Déu ho arreglarà”. Sí, ho arreglarà, però amb lo suor de les criatures”.
241: “Vosotros decís: “Dios lo arreglará”. Sí, lo arreglará, pero con el sudor de sus criaturas”.
242: “Cada paraula sia un dall que rompa les cadenes que dinen al cor de l’home. Hi dinen, prenen cafè i agafen silló”.
242: “Cada palabra sea un tajo de guadaña que rompa las cadenas que comen en el corazón humano. Allí comen, toman café y agarran sillón.
246: “Lo veure la veritat fa ordinari, fa grosser”.
246: “El ver la verdad vuelve ordinario, vuelve grosero”.
247: Al mot de l’Evangeli de sant Lluc Gaudete autem quod nomina vestra scripta sunt in cœlis, diu: “Això ningú ho entén, fins los més savis estan a la beabà. Ba, be bi, bo, bu”, ridiculisa als que llegeixen l’Escriptura sense fixar-s’hi.
“Fill, no meu, no: fill de la Pastoreta, fill de la flor espiritual, que n’hi costes de dolors a la Mare!”
247: Ante la palabra del Evangelio de san Lucas Gaudete autem quod nomina vestra escripta sunt in cœlis, dice: “Esto no hay quien lo entienda; hasta los más sabios se quedaron en el silabario. Ba, be, bi, bo, bu”; ridiculiza a quienes leen la Escritura sin fijarse en lo que leen.
“Hijo, no mío, no: ¡hijo de la Pastorcita, hijo de la flor espiritual, que vaya dolores le cuestas a tu Madre!”
248: “Digues: ‘Qui intenta fer-me obeir, haja de ser l’autor de fer-me obeir’ ”.
248: “Tú di: ‘Quien intenta hacerme obedecer, haya de ser el autor de hacerme obedecer’ ”.
262: “Lo món està en la mortalla i en lo desvari pròxim de la mort, amb un derrame al cervell, amb un derrame a la intel·ligència i amb un derrame a la voluntat, i en lloc de plorar, canta, i com que no es veu lo mal, no s’espanta”.
262: “El mundo está en la mortaja y en el desvarío próximo a la muerte, con un derrame en el cerebro, con un derrame en la inteligencia y con un derrame en la voluntad, y en lugar de llorar, canta, y como no se ve su mal, no se espanta”.
265: “Jesucrist mateix te diu: ‘Confia en mi, que jo et manejaré el ser’ ”.
265: “Jesucristo mismo te dice: ‘Confía en mí, que yo te dirigiré el ser’ ”.
267: “Que et penses que el peu sagrat m’ha d’apretar poc la banya per fer-me vomitar aquestes veritats?”
267: “¿Acaso piensas que el pie sagrado me ha de apretar poco los cuernos para hacerme vomitar estas verdades?
272: “Lo sol sempre l’home el veu lleganyós; la lleganya té moltes pretensions”.
272: “Al sol el hombre siempre lo ve lagañoso; la lagaña tiene muchas pretensiones”.
277: “La font de cobrar la saviesa és estroncada, la font de la salut està glaçada i la font de les virtuts té espatllada la canonada”.
277: “La fuente de adquirir la sabiduría está seca; la fuente de la salud está congelada y la fuente de las virtudes tiene estropeada la cañería”.
290: “Ja vas enterrant lo respecte humà. Ja tens dues soles dobles a les sabates; si arribes a posar la tercera ben clavada, no relliscaràs i estaràs llibert”. “A on la trobaré?” “Esmolant lo machete”.
290: “Ya casi entierras lo que digan los demás sobre ti. Ya tienes dos suelas dobles en los zapatos; si llegas a poner la tercera bien clavada, no resbalarás, y libre serás”. “¿Dónde la encontraré?” “Afilando el machete”.
304: “A molts lo llegir los servirà per dur unes bones ulleres”.
“Qui és tonto i la Saviesa divina no hi està renyit, cava molt fondo”.
304: “A muchos leer les servirá para ponerse unas buenas gafas”.
“Quien es simple y la Sabiduría divina no ha enemistado, cava muy hondo”.
314: “Jesús, la flor de la saviesa, va passar per ximple. Si vols medalla, passa per lo que Ell va passar per dar la salut als homes. Lo demés del món és una bufada de tabaco”.
314: “Jesús, la flor de la sabiduría, pasó por simple. Si quieres medalla, pasa por lo que Él pasó para dar la salud a los hombres. Lo demás del mundo es una vaharada de tabaco”.
315: Al ser jo fora, digué de mi: Ha de renyir amb lo món per estimar lo món».
315: No estando yo presente, dijo de mí: “Tiene que reñir con el mundo por amar al mundo”.
338: “Vosaltres estau al mig de la batalla. Si reculau per por de gana, de gana morireu; si reculau per por de set, de set morireu; si reculau per por de ser pobres, de pobresa morireu. No reculeu. Jesús vos ho diu. D’allò que reculareu, d’allò no us faltarà”.
338: “Vosotros estais en medio de la batalla. Si reculais por miedo al hambre, de hambre morireis; si reculais por miedo a la sed, de sed morireis; si reculais por miedo a ser pobres, de pobreza morireis. No reculeis. Jesús os lo dice. De aquello que reculareis, aquello no os faltará”.
341: “Sant Josep és un esquilat de clatell,
que els que no vulguen llana invoquen a ell”.
341: “San José es un listillo trasquilado del pescuezo,
quienes no quieran lana lo invoquen por eso”.
344: “Déu, nostre Senyor, deixa fer als dimonis alguna vegada, perquè ells mateixos nos donen llum”.
344: “Dios, nuestro Señor, deja alguna vez hacer a los demonios, para que ellos mismos nos den luz”.
356: “No et descuides de dir-me sempre ‘A tras!’ O tu em diràs ‘A tras, Satanàs!’, o jo et diré: ‘A tras, Verdaguer!’ ”.
356: “No te olvides de decirme siempre: ‘¡Atrás!’ O tú me dices: ‘¡Atrás, Satanás!’, o yo te dire: ‘¡Atrás, Verdaguer!’ ”.
358: “Jesús traurà la tapadora com se trau lo tap d’una gasseosa. Lo valor de la veritat lo tirarà en l’aire”.
358: “Jesús sacará la tapadera como se saca el tapón de una gaseosa. El valor de la verdad lo tirará en lo alto”.
359: “Tu sempre vés per posar un pedaç a l’home que ja no té cura”.
359: “Tú procura siempre poner un remiendo al hombre que ya no tiene remedio”.
362: “No us canseu mai de la mateixa set”.
362: “No os canseis nunca de la misma sed”.
363: “La manxa d’amor destruesa el furor”.
“Nosaltres entram per les cases, destapam la cassola i ens prenem lo millor tall. Com ningú ens diu ‘Alto!’, Déu nos deixa fer”.
363: “El fuelle del amor destruye el furor”.
“Nosotros entramos en las casas, destapamos la cazuela y nos servimos la mejor presa. Como nadie nos dice ‘¡Alto!’, Dios nos deja hacer”.
366: “Jo só la màquina d’escórrer els cors. Quan los tinc escorreguts, los omplo de lo meu: los omplo de duresa, de tirania, de furor i venjança. Quan tinc los cors plens dels meus amaniments, ja no tinc por de res. Entro i surto d’allà on vull”.
366: “Yo soy la máquina de escurrir los corazones. Cuando los tengo escurridos, los lleno de lo mío: los lleno de dureza, de tiranía, de furor y venganza. En cuanto tengo los corazones llenos de mis aderezos, ya no tengo miedo a nada. Entro y salgo allá donde quiero”.
368: “Maria plora pels gossos muts, pels que han perdut la paraula. Sí, lo clero està lligat del govern i el govern està aliat a l’infern. Lo govern som nosaltres. Pregau sobre el clero, que veja el gep que el fa anar geperut”.
368: “María llora por los perros mudos, por los que han perdido la palabra. Sí, el clero está ligado al gobierno y el gobierno está aliado al infierno. El gobierno somos nosotros. Rogad por el clero, que vea la joroba que lo hace andar jorobado”.
376: “Com m’he tornat”, me diu a mi. “Abans te seguia sempre, com ho vares experimentar amb aquell vas de llet que et vaig emmetzinar. I, ara, la meitat del temps no sé ont ets”.
376: “Cómo me he vuelto”, me dice a mí. “Antes te seguía siempre, como lo experimentaste con aquel vaso de leche que yo te envenené. Pero ahora la mitad del tiempo no sé dónde estás”.
389: No recordo amb quin motiu he dit al maligne Judas: “Vés a l’infern!” “No m’ho manen encara”, m’ha respost. “Abans s’ha d’aterrar la iglésia de Santa Maria, d’allà vora el Born. S’ha d’aterrar i, per cert, estarà plena d’ovelletes”.
389: No recuerdo con qué motivo le dije al maligno Judas: “¡Vete al infierno!” “No me lo ordenan todavía”, me respondió. “Antes se ha de venir abajo la iglesia de Santa María, allá junto al Born. Se ha de venir abajo, y por cierto, estará llena de ovejitas”.
392: “Hem fet un robo de dinamita per tirar a terra iglésies. Ja ho veureu en los diaris. Conjurau-ho i destruïu-ho, ja que teniu poder. Lo govern cerca els lladres; li costarà de trobar-los perquè som nosaltres”.
392: Cometimos un robo de dinamita para echar abajo iglesias. Ya lo vereis en los diarios. Conjuradlo y destruidlo, ya que teneis poder. El gobierno busca a los ladrones; le costará encontrarlos porque somos nosotros”.
396: Diu lo maligne 2 que anaven a moure un terratrèmol en lo pla de Barcelona, destruint aquesta ciutat, fins a la plaça de l’Àngel —tal volta per temor de l’àngel custodi de la ciutat. Diu que nostres conjurs ho han aturat. Diu que l’aigua dels pous n’han dat senyal, com és ver, havent pujat molt de nivell aqueixos dies. Diu que hi ha tres esquerdes en la muntanya més alta del voltant —Tibidabo? Los diaris també han parlat d’això, donant-ho com a notícia de poble, mes lo Dr. Montseny, que ho examinà, no en veié res.
396: Cuenta el maligno 2 que iban a provocar un terremoto en el llano de Barcelona, destruyendo esta ciudad, hasta la plaza del Ángel –tal vez por temor al ángel custodio de la ciudad. Dice que nuestros conjuros lo detuvieron. Dice que el agua de los pozos dieron señal, como es cierto, habiendo subido mucho de nivel por esos días. Dice que hay tres resquebrajaduras en la montaña más alta de los alrededores -¿el Tibidabo? Los diarios también han hablado de esto, dándolo como chisme de pueblo, pero el doctor Montseny que lo examinó, no vio nada.
400: Me diu a mi, veient-me escriure: “Fas molts gargots, però, baix la bona voluntat teva, un dia Jesucrist ho escriurà per tu”. Digues-li tu ara: “Acceptau, Senyor, aquestos gargots que faig per honrar-vos a vós”…
400: Me dice a mí, viéndome escribir: “Haces demasiados garabatos; empero, bajo tu buena voluntad, un día Jesucristo lo escribirá por ti”. Dile ahora tú: “Aceptad, Señor, estos garabatos que garabateo para honraros”…
401: La Maria 2 posa els peus al coll de la Maria 1. Mossèn Joaquim la vol fer posar en orde, mes lo mal[igne] li respon: “Això és per ensenyar-vos a vosaltres com tenim lo peu al coll dels capellans”.
401: María 2 pone los pies en el cuello de María 1. El padre Joaquim la quiere meter en orden, pero el mal[igno] le responde: “Esto es para enseñaros a vosotros que tenemos el pie en el cuello de los capellanes” •
[Revisión, 25/08/2026] •
[* Es hora ¿verdad? de que desescondan quienes sinrazón poética lo escondieron mi libro de libros monumental y de vida «Doce poetas catalanes del siglo XX», y lo mismo «Los tres libros» de Gabriel Ferrater. Me asomo chingaquedito a la ventana de mi muerte: prójima la oteo y de par en par inmediata, y me digo salud por adelantado por no decir aplico a estos otros clásicos catalanes esta cita de arriba que a Verdaguer cuadra redonda como a ellos: «En los días de hoy, cuando las cabezas de la juventud se ven machacadas por tantos tipos de demagogia, ya les vendrán bien unas pocas palabras de verdad, inmunes por la cara al paso del tiempo»] •
