
Josep Carner • Nit de Sant Joan •
Al clar de lluna plena, jo i l’amic
cireres hem menjat a la porxada.
Salta el foc en la nit enlluernada
en recordança d’aquell drac antic
que volia donzelles i donzelles…
De sobte el drac s’esbalaeix, té por.
Es perden riures, crits i cantarelles
en una regolfada de tristor.
L’amic i jo, les testes ajupides,
eixim, i d’esma som guiats pel rec.
Per enllà hi ha casetes resclosides
plenes, tota altra nit, de mitges vides:
les denes del rosari hi són dormides,
hi és oscat el renec.
Una finestra ben reixada estoja
(en una casa d’on tothom eixí
sinó ella) la boja,
plena d’incendi en el seu cos mesquí.
Era una dolça dona apiadada
que mai havia entès la fosquedat,
el desgavell terrible del pecat.
La seva filla, antany, se n’és anada
lluny, a la gropa d’un enamorat.
La mare caigué en terra. En aixecar-se,
s’havien envilit sos ulls serens;
els ulls fiblant, la cabellera esparsa,
cridava els homes amb udols obscens.
Aquesta nit de Sant Joan l’abranda
més que cap altra nit.
Ja tot en el silenci va de banda,
caliu esgarriat i goig marcit.
I ella, exaltada en sa presó deserta
per la gran solitud i el cel rogent,
es bada tota al vent.
Estranyament oferta,
és un aspi d’horror:
diu, de l’infern a les mateixes ribes,
amb profètiques ires venjatives,
el mal nom de l’amor •
Noche de San Juan •
Bajo el claro de luna llena un amigo y yo
estuvimos comiendo cerezas en el portal.
Salta el fuego en la noche deslumbrada
en memoria de aquel dragón antiguo
que doncellas y más doncellas quería…
De pronto el dragón desfallece, tiene miedo.
Se pierden risas, gritos y murmullos
en un regolfo de tristeza.
Gachas las cabezas, mi amigo y yo salimos,
dejándonos guiar por la acequia.
Al otro lado se ven casitas de olor a cerrado,
cualquier otra noche plenas de medianas vidas:
las cuentas del rosario ahora están dormidas,
y ha mermado el reniego.
Una ventana de buen enrejado guarda
(en una casa de donde todo mundo salió
menos ella) a la loca, pletórica
de incendios en su cuerpo infeliz.
Era una mujer piadosa y tierna
que nunca había conocido la oscuridad,
el terrible desorden del pecado.
Un año antes su hija se había marchado
lejos, a la grupa de un enamorado.
La madre cayó a tierra. Al levantarse,
se había envilecido su mirada serena:
los ojos aguijoneantes, la cabellera revuelta,
llamaba a los hombres con aullidos obscenos.
Esta noche de San Juan la excita y prende
más que ninguna otra noche.
Ya todo en el silencio va dejándola aparte,
rescoldo descarriado y marchito gozo.
Y ella, exaltada en su prisión desierta
por la gran soledad y el cielo ardiendo,
se ancha entera al viento.
Extrañamente ofrendada
es un aspa de horror:
en las orillas mismas del infierno,
con proféticas iras vengativas proclama
el alias, el apodo del amor •
[De El cor quiet (Serenidad o El corazón en calma) de Josep Carner, dentro de Doce poetas catalanes del siglo XX, versión de Orlando Guillén] •
