Gabriel Ferrater en la revista Saranchá

gabriel-ferrater

Estos poemas de Gabriel Ferrater acaban de aparecer en el número 3 de la revista Saranchá (enlace, abajo)

De «Da nuces pueris». Una muestra. Versión de Orlando Guillén •

PUNTA DEL DIA

La nit que se’n va, una altra nit, i l’ala

d’un inmens avió caigut s’ha interposat

entre aquell blau espès i la finestra, i dubto

si és un verd tenuíssim o si es plata, freda

com la insistent finor del bisturí que esquinça

l’úter amb l’imposició de l’excessiva

vida, o també la llum mateixa, quan clivella

la mà del nen que es cansa de fer força per

irritar els seus germans, fent veure que els amaga

no se sap què de valuós, i va afluixant

la presa, i sé que res no en sortirà que no

fos ahir en mi desconsoladament, i em fa

fred de mirar-me un dia més, pinyol

tot salivat, pelat de polpa, fora nit.

DESPUNTAR DEL DÍA

La noche que se va, una noche más, y el ala

de un inmenso avión caído se ha interpuesto

entre aquel azul espeso y la ventana, y dudo

si es un verde tenuísimo o si es plata, fría

como la insistente finura del bisturí que desgarra

el útero en la imposición de la excesiva

vida, o la luz misma también, cuando hiende

la mano del niño que se cansa de apretar para

irritar a sus hermanos haciendo ver que les esconde

no se sabe qué cosa valiosa, y va aflojando

su presa, y sé que nada surgirá de allí que no

fuese ayer en mí desconsoladamente, y frío

me da mirarme un día más, hueso de fruta

todo ensalivado, pelado de pulpa, noche afuera.

MALA MEMÒRIA

La paret era de carreus enormes

i emblanquinada amb calç blavosa. El llit

(una gran baluerna, reparada

amb llates d’una caixa de conyac),

arrambat a la pedra, era un cavall

de toros, que abocava les entranyes:

dos matalassos de panolla, gris

el de sota i vermell el de damunt,

mal coberts pel llençol emmascarat

de pols i de betum, car les sabates

no es creu que facin nosa per l’amor

de preu més baix. La noia que venia

dins d’un alvèol d’aquell poble gòtic

el seu cos poc format, rudimentari

com la plebs, molt antiga i molt moderna,

parlava amb accent xava, i era trist.

Diu que es deia Victòria. Tenia

una foto del seu promès, i dues

només, de seves: una als catorze anys,

l’altra de passaport. No en sé res més.

Però per què la memòria, on moren

les coses convincents i designadas,

porta aquesta desferra? Un crit d’un gall

com un suro podrit que flota en l’aigua

de l’alta nit. Ve de lluny, de quinze anys.

PINCHE MEMORIA

La pared era de sillares enormes

y blanqueada con cal azulosa. La cama

(una gran balumba, reparada

con listones de una caja de coñac),

repegada a la piedra, era un caballo

de toros que mostraba las entrañas:

dos colchones de paja, gris

el de abajo y rojo el de encima,

a duras penas cubiertos por una sábana

manchada de polvo y de betún, porque

los zapatos no se piensa que estorben para

el amor de más bajo precio. La joven que vendía

en un alvéolo de aquel pueblo gótico

su cuerpo poco formado, rudimentario

como la plebe, muy antigua y muy moderna,

hablaba con acento xava y estaba triste.

Se llama Victoria, dice. Tenía

una foto de su novio, y sólo

dos suyas: una a sus catorce años

y otra de pasaporte. No sé nada más de ella.

Pero, ¿por qué mi memoria, donde mueren

las cosas convincentes y señaladas, carga

con este despojo? Un grito de un gallo, como

un corcho podrido que flota en el agua

de la alta noche. Viene de 15 años de lejos.

PETITA GUERRA

Portaven mines antitancs, inútils

i pesades com un símbol històric,

embolicades a les mantes xopes

d’olors antigues, romaní i suor

de mules. I també metralladores

desmuntades dels caces alemanys

i metralletes de ferralla anglesa.

Per grups de dos o tres, molt separats

els uns dels altres, ínfims i tossuts

com els corcs d’una gran soca aterrada,

els maquis foradaven Pirineu.

Va ser una guerra de les més petites

que hem conegut. No em va posar al davant

sinó un cadàver. El d’una noieta

pagesa d’Aragó, que va pujar

a un camió militar, i va fer

també de símbol fàcil. Va distreure

el xòfer i el mecànic, i tots tres

es van anar a estimbar d’un pont. La noia

tenia una lesió clara, gens

interessant, però els metges que feien

l’autòpsia, li van trobar al turmell

una deformitat remarcable, d’origen

hereditari, xuclada d’arrels

molt remotes en l’arbre de la raça.

I el dolor d’un moment, amb el plaer

que el va portar, perdien importància

davant d’aquell defecte mil∙lenari,

sord i establert. Res d’individual.

Va ser una guerra, encara que petita.

I encara que fantàstica, tampoc

tenia res de personal, la basca

que em va agafar, un instant del llarg examen

i amb l’ajuda del sol, que castigava

durament el cobert raconer i l’era

hirsuta d’un rostoll de creus i d’ossos

que era aquell cementiri de poblet,

quan la fetor de mort em va semblar

que era l’olor d’un sexe brut. Vol dir

només que jo era tan jove com ho són

els que van a les guerres, i la carn

els fa por, i la destrossen i n’abusen.

Tot emblemàtic, immemorial.

PEQUEÑA GUERRA

Llevaban minas antitanque, inútiles

y pesadas como un símbolo histórico,

envueltas en sus mantas empapadas

de viejos olores, romero y sudor

de mulas. Y asimismo ametralladoras

desmontadas de los cazas alemanes

y metralletas de chatarra inglesa.

En grupos de dos o tres, muy separados

los unos de los otros, ínfimos y pertinaces

como las carcomas de un gran tronco derribado,

los maquis horadaban Pirineo.

Fue una guerra de las más pequeñas

que hemos conocido. No me puso delante

más que un cadáver: el de una jovencita

campirana de Aragón que subió

a un camión militar y devino  

también símbolo fácil. Distrajo

al chofer y al mecánico, y los tres

se fueron a despeñar de un puente. Ella

presentaba una lesión clara, nada

interesante, pero los médicos que hacían

la autopsia le encontraron en un tobillo

una deformidad destacable, de origen

hereditario, absorbida de raíces

bastante remotas en el árbol de la raza.

Y el dolor de un momento, más el placer

que lo trajo, perdían importancia

frente a aquel defecto milenario,

sordo y establecido, nada individual.

Fue una guerra, aunque pequeña.

Y aunque fantástica, tampoco

tenía nada de personal la basca

que me agarró (un instante del largo examen

y con la ayuda del sol que castigaba

duramente el cobertizo rinconero y la era

hirsuta del rastrojo de cruces y huesos

que era aquel cementerio de pueblito), cuando

el hedor a muerto me pareció

que era el olor de un sexo sucio. Sólo

quiero decir que yo era tan joven como lo son

los que van a las guerras, y la carne

les da miedo, y la destrozan y abusan de ella.

Todo emblemático, inmemorial.

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l’aire. Mira, s’obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se’n van

de pressa. Digues, te’n recordaràs

d’aquesta cambra?

                               “Me l’estimo molt.

Aquelles veus d’obrers –Què són?”

                                                                 Paletes:

manca una casa a la mançana.

                                                       “Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany.”

                                                          Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l’estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

HABITACIÓN DE OTOÑO

La persiana, no cerrada del todo, como

un espanto que se retiene de caer por tierra,

no nos separa del aire. Mira: se abren

treinta y siete horizontes rectos y delgados,

pero los olvida el corazón. Sin nostalgia

se nos va muriendo la luz, que era color

de miel y ahora del color del olor de la manzana.

Qué lento el mundo, qué lento el mundo, qué lenta

la pena por las horas que se van

de prisa. Dime, ¿te acordarás

de esta habitación?  

                                  “La quiero mucho.

Aquellas voces de obreros… ¿Qué son?”

                                                                         Albañiles:

falta una casa a esta manzana.    

                                                      “Cantan,

pero no los oigo hoy. Gritan, ríen,

y se me hace muy raro que callen hoy”. 

                                                                       Qué lentas

las hojas rojas de sus voces, qué inciertas

cuando vienen a cubrirnos. Adormecidas,

las hojas de mis besos van cubriendo

los escondrijos de tu cuerpo, y mientras olvidas

las hojas altas del verano, los días

abiertos y sin besos, en lo mero hondo

el cuerpo recuerda: todavía la mitad

de tu piel tienes del sol; la otra mitad de la luna.

https://www.revistasarancha.com/Contenido/numero-03/especiales/especial-traduccion-gabriel-ferrater.php

Deja un comentario